دست ناپیدا گریبان می کشد ‎من پی دست و گریبان می روم

Quan reformem un espai per donar-li uns nous usos, podem dir que estem canviant el seu significat? I si és així, podem considerar que els obrers i altres tècnics que porten a terme la reforma són traductors?

El 4 de gener de 2019 l’institut d’art i cultura Charsoo, de Tehran (Iran), va inaugurar un nou espai: una de les cases més antigues del districte 6 de la ciutat; una casa d’uns 90 anys que, fins aleshores, s’havia utilitzat com a vivenda. Quan el senyor Saeed, director de Charsoo, va voler ubicar el seu institut allà, un equip d’obrers van començar a transformar l’espai per convertir-lo en el que havia de ser un centre d’art. Van aixecar el terra que hi havia, van cobrir les parets de pedra amb una capa de pladur que van pintar de blanc, van canviar les bombetes que penjaven del sostre per llargs fluorescents de llum neutra. Mentre tot això passava, la propietària de la casa, que la va comprar el 1966, va compartir amb la Golnoosh Heshmati (comissària i membre del col·lectiu GAPS) i el senyor Saeed, alguns detalls sobre la seva relació personal amb aquella casa. Entre altres coses, va confessar que ella sempre havia volgut viure-hi, però per diversos motius no li havia estat possible. Que ara era el destí del senyor Saeed, el d’ocupar-la i omplir-la de vida. Per expressar els seus sentiments en relació a aquest fet, la propietària va llegir els versos que donen títol a aquesta performance:

دست ناپیدا گریبان می کشد ‎من پی دست و گریبان می روم

Vaig recollir aquestes memòries; capes de la història més antiga i més recent de les transformacions d’aquesta casa, i les vaig ubicar sobre un plànol de l’edifici. Un plànol que va servir de guió per a una performance en la qual una persona rondava per la casa i, cada vegada que es creuava amb algú al punt on al plànol hi constava alguna memòria, la pronunciava, dirigint-la com un comentari que sorgeix del no-res cap a aquell amb qui s’ha topat.